He tornat al punt d’inici,

sense pressa, sense avís,

amb el cor fet un laberint,

i la ment com un precipici.

Vaig perdre’m buscant raó,

vaig trobar-me dins del soroll.

El món gira, jo vaig lent,

com si el temps fos un dolç torment.

Tot el que sóc ho vaig fer sol,

sense mapa, sense consol.

I si el vent em tomba el rostre,

és perquè encara vaig dret.

No busco glòria ni perdó,

només un lloc on respirar.

Les cicatrius són el meu tros,

d’un passat que no vull amagar.

Així tal com sóc,

sense mascareta ni foc.

Amb el cor obert i trencat,

però encara dempeus, encara obstinat.

Així tal com sóc,

sense pressa per agradar,

si no entens el que duc dins,

millor no m’intentis canviar.

Tot cau, tot passa, tot crema,

com una lluna plena sense esquema.

Em moc pel vertigen, no pel pla,

i si fallo, almenys serà veritat.

El silenci pesa més que el so,

quan ningú sap què fer amb la por.

Però jo segueixo, amb els ulls oberts,

ballant amb el caos del present.

No busco un lloc on encaixar,

només un mot per respirar.

Els meus errors són el meu pa,

i encara en vull tastar més.

Així tal com sóc,

sense mascareta ni foc.

Amb el cor obert i trencat,

però encara dempeus, encara obstinat.

Així tal com sóc,

sense pressa per agradar,

si no entens el que duc dins,

millor no m’intentis canviar.

He après que el buit no és enemic,

sinó el reflex d’on vaig créixer.

I si el món cau a trossos,

jo cauré amb ell, però despert.

Així tal com sóc,

amb la veu trencada i sort.

No em cal cap destí escrit —

només viure, així, tal com sóc.

Així... tal com sóc...